L’Ateneu Agrícola de Lavern ofereix als seus socis i amics un teatre i un bar-cafè. Està obert tots els dies de la setmana i festius excepte el dilluns. També s’encarrega de la festa major del poble i de moltes altres activitats culturals i de lleure. L’Ateneu, o el Cafè com el coneixem popularment, és el veritable centre i ajuntament de Lavern.

Podeu seguir les activitats de l’Ateneu al seu Facebook “Ateneu Lavern“

HISTÒRIA:

“El 23 de juliol de 1918, reunits a les cinc de la tarda al local del carrer “Pedro Guerau y Maristany” els Senyors fundadors de l’anomenat “Ateneo Agrícola de Lavern” es reuniren per constituir la primera Junta i crear L’Ateneu Agrícola de Lavern.

Tot seguit s’escolliren els càrrecs resultant designat en Joan Capellades Rosell com a President, Vicepresident el senyor Agustí Castellón i Cardús, Secretari en Pau Puig Giró, Vicesecretari en Pere Massana i Munné, el senyor Eudald Vendrell i Carbó que era el propietari de l’edifici, tresorer. El senyor Senyor Antoni Puig i Raventós fou nomenat contador, i com a vocals foren designats en Pere Guilera Batlle, l’Antoni Puig Cols i en Josep Canals Capellades. A les vuit de la tarda es va aixecar la sessió i quedà definitivament constituït l’Ateneu Agrícola de Lavern.”

Així comença el llibre d’actes de l’Ateneu Agrícola de Lavern. Ateneu que popularment anomenem El Cafè,  perquè per molts noms que hagi tingut nostra societat: Ateneu Agrícola, Union de vecinos del barrio de Lavern, Centre Cultural, Centre recreatiu, … pels que sóm de Lavern, el local sempre serà El Cafè i La Sala.

A la foto el cafè antic 1918-2009

Uns dies abans d’aquella primera sessió, en Joan Capellades havia anat a Barcelona a registrar els primers estatuts al Govern Civil, tal i com deia la llei de 1887. Corria l’estiu de 1918, Alemanya capitulava davant els aliats posant fi, així, a la Primera Guerra Mundial, la pitjor que havia vist el món. A Espanya, la influència adquirida pel catalanisme conservador de la Lliga permetia albirar en l’horitzó una autonomia per a Catalunya que encara trigaria en arribar.

El vint-i-cinc de juliol de 1918 es va fer una nova reunió. En aquest cas per comprar l’actual seu social de l’Ateneu “el Cafè i la Sala”. Tot i que els dos edificis ja existien el 1918, aquests encara eren propietat del Sr. Eudald Vendrell. A tal efecte, es van emetre 180 accions al preu de 25 pessetes. S’esperava recaptar 4.500 pessetes (nou-cents duros) per comprar el local i fer les reparacions necessàries. D’aquestes 25 pessetes, vint servien per anar amortitzant la compra de l’edifici i cinc es consideraven quota d’entrada. Aquells qui compressin més d’una acció no havien de pagar entrada. La compra es va formalitzar el 21 de juny de 1919 davant del notari vilafranquí Josep Parés i Castelltort.

La Societat de l’Ateneu s’encarregava del Cafè (de la secció de ball se n’encarregaven la secció jove) i s’hi discutien els problemes del poble i fou la via d’entrada d’un joc nou, el futbol.  Corria el 30 de novembre de 1919, i un grup de joves socis futbolistes van demanar a la Junta si els permetia arrencar una figuera que hi havia darrera la Sala per fer-hi un camp de “foot-ball”. Efectivament se’ls va donar permís, a canvi d’abonar els desperfectes que es poguessin ocasionar als camps veïns. Des de l’Ateneu i la Parròquia es reglamentava i sancionava la vida quotidiana més que no pas l’Ajuntament.

El 28 de juliol es nomenà el primer cafeter, que fou en Francisco Puig i Giró. També es contractaren dos conserges, en Juan Romeu i Canals i en Pablo Guilera i Martí. El cafeter cobraria vint-i-cinc pessetes mensuals i els conserges vint d’anuals. Aquests eren els encarregats de “arreglar y reparar la máquina de hacer luz” també eren els encarregats de netejar la Sala, mantenir el bon ordre i evitar les qüestions dins de la societat. És a dir, dins la Sala i el Cafè, actuaven com agutzils. També es va fer portar “aigua viva” al Cafè. El 19 de novembre de 1922 arrivà la xarxa elèctrica. Aquell mateix any es van plantar les acàcies al voltant del Cafè algunes de les quals encara avui són vives.

Ben aviat va caldre fer el reglament per la secció de ball. La Sala era emprada per ballar i, de tant en tant, fer-hi teatre. També s’hi organitzaven dinars. Els joves que volguessin anar a ballar pagarien una pesseta mensual i mitja pesseta els socis fundadors o protectors. El piano, de lloguer, era pagat a mitges entre “los jóvenes de su bolsillo particular” i els fons de l’Ateneu, que a més pagava el llum.

 El Cafè, en aquells primers anys, obria els festius, i alguns dies concrets, de nou a dotze del migdia i de dos quarts de dues de la tarda fins a dos quarts d’onze a l’estiu i dos quarts de nou a l’hivern. Per les festes el Cafè es podia tancar a les dues de la matinada a l’estiu, i fins a les dotze de la nit a l’hivern. Hi havia cuina i es podia servir vi.

El mateix 1918 va caldre fer una nova reunió d’urgència per deixar clar qui era considerat de Lavern i qui no s’hi considerava. Després de moltes discussions varen aprovar que tant Ca l’Avi com Can Cartró no es consideraven habitants de Lavern. Per tant suposem que tant els habitants dels Rocs com els de Can Batista i la zona de Can Bas es consideraven de Lavern.

Aquesta discussió, que avui en dia ens pot semblar estranya, s’explica si tenim en comte que totes aquestes poblacions formaven part de la parròquia de Sant Pere de Lavern. També van decidir que qui no pagués quatre quotes seguides seria exclòs de la Societat.

Aquell any es va contractar l’orquestra “Els Escolans” pel tercer dia de festa major i es fixà l’1 de gener de cada any per parlar de la Festa Major, que llavors es feia per la candelera (caigués en el dia que caigués) i que es pagava amb la quota d‘aquell mes.

Com dèiem les reunions al cafè centraven la vida al poble i s’hi discutia tot. Diu el llibre d’actes que un dia el Sr Bou (Don Antonio) va demanar un cafè i un sucret. Pel sucret li van cobrar 20 cèntims. Uns dies després pel mateix sucret li van cobrar 10 cèntims. Així doncs el Senyor Bou va portar el tema a la junta, que es va reunir el dia 10 de novembre de 1918 per tractar de com cobrar als socis de la secció de ball. Tot va quedar aclarit i escrit de la següent manera: El primer dia el Sr. cafeter estava malalt i el va substituir el secretari. Ell li va cobrar 20 cèntims per error en no saber que aquest era el preu del sucre d’un cafè sense gotetes d’aiguardent, és a dir que es cobrava 10cts per sucret si era pel cafè i 20cts si era pel “cafè amb unes gotetes aiguardent”. Aquell mateix dia la Junta li va retornar els 10 cèntims.

El 9 de gener de 1919 es feu el primer canvi de junta. El sistema era molt diferent de l’actual. En primer lloc la Junta va sortejar a l’atzar qui havien de ser els nous membres. Van sortir quantre noms: Eudald Vendrell Carbó, Antoni Puig Cols, Agustí Castellví i Josep Canals. Ara calia escollir qui seria el president d’entre tots aquests. La Junta va donar dos papers a cada soci. Un amb la proposta de la Junta i un altre en blanc per si volien fer una proposta diferent els mateixos socis. Guanyaren l’Eudald Vendrell i l’Antonio Puig, amb 72 vots, essent nomenat president l’Antonio.

L’any 1919 es va decidir permetre als partits polítics fer mítings al cafè. Un any més tard es van haver de recaptar diners per arreglar la teulada de la “Sala de baile”. Aquella reparació va aguantar fins l’any 1984 en què es va haver de reparar de nou. També van decidir una norma avui perduda: el soci que no assistís tres vegades a les reunions sense justificació no tindria veu ni vot durant les reunions de la resta de l’any.

El 29 de maig de 1921 es creà la secció Art y Germanor i se n’aprovà el reglament. L’activitat més significativa fou la promoció del “canto musical”, seguint la tradició difosa per tot Catalunya d’ençà els Cors de Clavé. Deia l’article 21 del seu reglament que si un soci faltava als assajos sense justificació hauria de pagar quota doble aquell mes.

De la Sala se n’encarregava la Secció de Ball, sufragada pels joves. Fins i tot les quotes eren diferents per grans i joves. Aquests, s’encarregaven d’organitzar els balls llogant un piano o pianola. També es cuidaven de la Festa Major. La secció Art i Germanor portava la coral del poble (especialment per les Caramelles) i també creiem que promocionava el teatre, amb en Joan Boada al capdavant. Els joves es reunien a banda i sembla que amb no gaire èxit. Mireu que en diu el llibre d’actes: ”Se acuerda dar la palabra a los socios de la sección de baile [els joves] y en vista de que después de discutir un buen espacio de tiempo no logran discurrir nada en concreto y no se ponen deacuerdo, el Señor Presidente levanta la sesión a las seis de la tarde del 10 de noviembre de 1918”

L’1 de gener de 1922 tenim documentat el primer robatori al cafè. Primer van intentar entrar per “l’excusado” però es van adonar que no comunicava amb la Sala (per això sabem que abans els lavabos eren en algun lloc fora del cafè). Van entrar per la finestra de l’escenari (avui desapareguda) i van desmuntar el pany que comunica amb el Cafè per poder-hi accedir. Aquella nit van robar “quatre litres d’anís, cinc litres d’aigua, sis de licor, dues ampolles de xarop, una caixa de sucres, vint-i-cinc jocs de cartes, un quilo de carquinyolis, un plat i una copa de cafè.” Els lladres van deixar una pista: “un paquet de sal, que el “tendero” Isidre Raventós va reconèixer ja que ell l’havia venut aquella mateixa tarda a dos pobres que van passar per la seva botiga.”

El 13 de gener de 1924 es donà permís a la Societat de Rabassaires perquè tinguessin el seu domicili social al Cafè, pagant cinc pessetes de quota anual. Aquest fou un pas més de l’Ateneu en el sentit de funcionar no solament com una associació d’esbarjo, sinó estructurant el poble social i sindicalment, a falta d’institucions polítiques pròpies.

Precisament la Societat de Rabassaires va posar Lavern al mapa durant uns dies quan l’any 1932, durant la Segona República, un enfrontament entre els pagesos i el propietari de Can Bas per la collita d’avellanes va acabar amb la intervenció de la Guàrdia Civil.

El conflicte no va passar d’uns trets a l’aire i uns cops de culata, però els afectats van passar a la premsa una nota molt alarmant on es parlava de ferits de bala. En realitat l’única víctima va ser una veïna de Lavern que es va fer mal en un peu saltant un marge en la fugida massiva dels rabassaires. El setmanari satíric El Bé Negre va fer escarni de les notícies que arribaven de Lavern, que reduïen progressivament l’abast dels fets i els presumptes ferits. S’acostaven vents de guerra.

Tancament i represa

Després de la Batalla de l’Ebre les defenses de l’exèrcit republicà quedaren desbordades, l’ocupació de Catalunya per part de les tropes nacionals va ser qüestió de poques setmanes. Lavern va ser ocupat el dia 22 de gener de l’any 39. La Sala de l’Ateneu, va ser utilitzada com a caserna per allotjar una petita guarnició de soldats mentre es reconstruïa el poder civil al municipi. Alguns veïns, més compromesos en la lluita, van deixar llurs cases per emprendre el camí de l’exili. La població de Subirats, abans de la guerra xifrada en 3.115 habitants, baixà fins a 2.832. El nostre Ateneu també en va patir les conseqüències. A partir del 1938 es cursaren un total de 20 baixes entre allistaments a files i defuncions. El nombre de socis (homes) baixà de 116 a 96.

L’efecte de la guerra sobre la nostra entitat fou el seu fulminant tancament a l’arribada de les noves autoritats franquistes. La sala va esdevenir una caserna temporal i es féu un inventari dels bens a l’espera de la liquidació definitiva. Cal entendre que als ulls dels foranis que decidiren tal mesura, aquest centre, com d’altres de tot el país, havien constituït nuclis de difusió d’idees socials, democràtiques i reivindicatives (recordem que la Societat de Rabassaires havia estat aixoplugada en els locals de l’Ateneu). Tanmateix el “càstig” durà solament uns mesos; l’1 de maig de 1940 es creà una “Comisión Gestora del Ateneo Agrícola de Lavern” formada per l’Antoni Casanovas i Poch, l’Isidre Guilera i Mas, i en Josep Canals i Capellades, els quals obtingueren el permís adient per reprendre legalment les activitats de la societat: la gestió del cafè i esdeveniments recreatius innocus.

En els anys posteriors a la guerra el funcionament de la Societat canvià. Els càrrecs de la Junta passaren a ser determinats per rotació entre les cases del poble. Algunes persones de Sant Pau d’Ordal que, per motius polítics (no volien haver de seure amb els “vencedors”), s’estimaven més venir al Cafè de Lavern que no pas al del seu poble. Paral·lelament el cafè també va acollir els actes del Numenari, dues setmanes d’actes litúrgics basats en sermons que durant molts anys va fer el Pare Lladons al Cafè per no haver d’anar cada dia fins a l’església.

A poc a poc el jovent s’organitzà de nou paral·lelament a la Junta i es cuidà, de les festes i del ball; els socis joves pagaven una quota inferior a la dels caps de família i les dones no pagaven res (llavors no acostumaven a fer feines remunerades fora de casa).

Els principals afers col·lectius eren debatuts i resolts des d’aquesta entitat, i també a l’Església, que va cobrar, en temps del franquisme, un paper protagonista en tot allò que afectava la col·lectivitat. Per exemple, l’equip de futbol local era el Club Parroquial de Lavern i va arribar a ser molt fort a la comarca entre 1948 i 1950, amb jugadors de tota la parròquia (Lavern, Can Batista, Can Bas, Ca l’Avi, Can Cartró) i altres “estrangers” com els de Sant Sebastià dels Gorgs. Es jugava en el desaparegut camp de futbol de darrera l’església. Posteriorment s’habilità el camp de futbol al davant de l’església (actual aparcament).

La bitlla catalana també era un joc molt apreciat a Lavern. Es jugava on avui hi ha els contadors exteriors i l’habitació de la barra del cafè. Abans hi quedava un caixó de terra entre la vella cuina i el garatge de Cal Mingo. L’encarregat del joc era en Josep Capellades Grau (de Cal Viudo) i s’apostaven uns quants cèntims a cada partida. Es jugava diumenge després de missa. Les Bitlles s’anaven a buscar a Cal Viudo o, si aquest no hi era, a Cal Fuster. Com dèiem, una de les principals activitats del jovent lavernenc fou el ball a la Sala. Tenia lloc els diumenges a la tarda, després del Rosari, i al vespre, després de sopar i fins les dotze de la nit. A tal efecte, els joves disposaven d’una gramola amb discos de pedra que necessitava un canvi d’agulla cada quatre discos. Però això sempre era més barat que llogar músics. Les noies, com era preceptiu en aquella època, acudien acompanyades per les mares, tietes o algú que “vetllés per la seva integritat moral i evités que caiguessin en la temptació”.

Un dels balls més esperats per tots era el de Carnaval i s’hi disfressava tothom, grans i petits. Per la Candelera, a la Festa Major, venien tres músics (bateria, saxo i acordió), dels tres l’un era cec i l’altre coix (venien enviats pel sindicat de músics). El tercer podia no tenir tara. Durant molts anys aquests músics es quedaren a menjar a les cases dels socis (un per casa), com a Ca la Teresa de Cal Magí, (avui en diem Ca la Maria Sala) o a Cal Boet, on s’hi quedaren una colla d’anys.

El que no fallava mai era el concert i es feia dins el cafè, no pas a la sala. Dimarts al migdia es ballava davant de Cal Forner. A l’església es feia un concert de corda i veu. (Ofici cantat de Festa Major).

Més balls: per Pàsqua, per Sant Joan, per Sant Pere i per Sant Antoni. Aquest darrer dia també es feia ofici amb músics, ball de vermut, ball de tarda i ball de nit. A falta de televisió, cotxes i ordinadors, sembla que els lavernecs estavem posseïts per la falera compulsiva del ball. I si les circumstàncies permetien arrambar, millor! Quan el temps ho permetia es posava l’altaveu de la gramola a la finestra i es ballava a fora.

Tradicionalment a Lavern es cantaven caramelles, i ho organitzava l’Ateneu. (Secció Art i Germanor) Molta gent encara recorda un any en que van situar els cantaires en un carro i el piano en un altre, i així van recórrer el poble i les masies. Antigament se’ls donaven ous, que es posaven a la cistella des del balcó. A principis de segle el Compte de Lavern donà a la Coral el seu Penó brodat, que la Neus de Cal Ton guarda amb tanta cura.

El Cafè s’adaptava al ritme laboral de la població: obria dissabtes, diumenges, festius i els dies que plovia, a la tarda (per la impossibilitat de sortir a treballar a les vinyes). El cafeter s’escollia mitjançant la “plica”: Cada any, pel canvi de junta, el cafeter i els nous aspirants (normalment socis), posaven sobre la taula un sobre tancat amb una quantitat de diners. Aquell qui n’aportava més era nomenat Nou Cafeter per un any.

Els conserges eren els encarregats de netejar i també es cuidaven de mantenir el bon ordre dins de les instal·lacions del Cafè i la Sala. Els dies de ball feien sonar la pianola primer i de la gramola després. A tall d’exemple foren conserges durant molts anys en Josep de cal Rui (que també fou maquinista del cine) o en Martí Colet. La gramola es guardava a casa del conserge.

Les activitats teatrals es van reprendre als cinquanta i seixanta. El director era l’Antoni Casanovas, que també va ser alcalde del municipi. Durant aquests anys es van representar, entre altres, El millor dependent del món (Francesc Lorenzo), Jo seré el teu gendre (Jaume Villanova), i La ferida lluminosa (Josep Maria de Segarra). Com veiem, un cop aixecada la pressió sobre l’ús cultural del català durant el franquisme, les obres escollides pel grup de teatre de Lavern pertanyien a autors catalans vigents a l’època.

Els locals de l’Ateneu també van servir per allotjar la Germandat de Sant Josep, una mena de mutualitat pagesa, acceptada pel govern, que consistia en la prestació de serveis mutus entre els associats. Els socis tenien dret, en cas de malaltia o indisposició per a la feina, a que els altres membres li fessin dos jornals a la setmana a les terres que explotava. Les seves reunions tenien lloc a la Sala i no sempre quedaven exemptes de polèmica.

L’any 1969, complint la Ley de Asociaciones, va ser demanada la inscripció, en el Govern Civil Provincial, de la Unión de Vecinos del Barrio de Lavern, sens dubte entitat descendent i contínua del vell Ateneu. La persona que ho tramità fou en Cristóbal Bertran Raventós, i els objectius que es proposava l’associació eren “culturales y recreativos, instrucción de socios y familiares, mediante cursillos, conferencias, televisión, proyecciones y biblioteca, así como veladas musicales y recreos lícitos”.

D’entre aquests lloables objectius triomfaven els recreatius per damunt dels culturals, la televisió per sobre de la biblioteca (gran assignatura pendent per a tot poble que estimi la cultura) i els “recreos lícitos”, suposem que ho devien de ser tots, perquè els “ilícitos” cadascú els feia a casa seva o per les vinyes.

El patrimoni de la societat, bàsicament l’edifici de la Sala i del Cafè, era valorat, en aquells temps, en 62.000 pessetes. Amb la legalització de l’associació també es van inscriure uns estatuts, que no diferien molt del perfil que te actualment l’Ateneu. El que més destaca és que deien que els membres de la Junta Directiva els triava l’Assemblea General, però en realitat s’hi accedia de forma rotativa, com avui.

Durant els anys seixanta es va generalitzar la projecció de pel·lícules amb la màquina que va adquirir l’Ateneu al Majèstic de Vilafranca.

Aviat arribaren els anys de la discoteca a l’antiga rectoria a tocar de l’església de Lavern, que tant famós va fer el nostre poble gràcies a la comoditat que oferia tenir l’estació a tocar.

El teatre va seguir amb l’empenta dels actors locals i del nou director, Josep Castellví i Brugal (Grup de Teatre de Lavern), els quals van estrenar algunes obres de teatre català contemporani com Entre esbarzers, Tots bojos, Tot per unes cartes i La Pepa maca. Aquesta darrera va merèixer un comentari del setmanari La Voz del Penedès (4-III-1978): “Los que amamos el teatro nos gustaría perdurase este gran grupo teatral de Lavern y deleitarnos así, más a menudo, con esas excelsas actuaciones de que son protagonistas, tal vez un grupo aún no muy maduro, pero que las desarrolla con serenidad y entusiasmo a la vez”. El 1984 s’aconseguiria reformar l’espai de l’escenari de la Sala, cosa que significà una major amplitud de treball per al nombrós grup d’aficionats locals.

En aquells anys de difícil represa democràtica les instal·lacions de l’Ateneu van servir per donar aixopluc a les reunions polítiques, sobre tot en els dies previs a les eleccions que es feien al país. No ens consta que aquestes activitats tinguessin una repercussió especial dins l’entitat, que sempre mantingué independència i equidistància amb els diferents grups polítics. Les dones van començar a pagar quota de sòcies en aquells temps (la igualtat té els seus peatges!), i tenien, com a tals, plens drets a l’Ateneu. Aquest, d’una banda, va guanyar en pes social a mesura que l’Església del poble l’anava perdent. Amb els nous temps va davallar en representació popular a favor dels partits polítics, que exercien el poder real dins de l’Ajuntament de Subirats. La unió que hi havia entre els pobles que integren la Parròquia de Sant Pere de Lavern també es va diluir.

Fou durant els anys 80 que la Festa Major de Lavern va despuntar amb més força. Aquells anys l’Ateneu fou capaç de muntar un envelat on ara hi ha les pistes i fins i tot d’organitzar un motocross puntuable pel Campionat de Catalunya. Pel nostre poble hi passaren les millors orquestres (Plateria, Guapachá Combo, Janio Martí o en Pere Tapies, i les famoses xarangues de Paüls).

També fórem un dels primers pobles en tenir drac (avui desaparegut) l’any 1982. Aquells anys es recuperaren els balls de cercavila, els dimonis, les curses populars i el carnaval. Castellers, falconers, majorettes i saltimbanquis visitaren el nostre poble. Després d’un curt parèntesi a principis dels noranta, l’any 1995 es recuperaren de nou els balls de cercavila, actius avui encara.

La recuperació del nom tradicional de l’entitat, Ateneu Agrícola de Lavern, es va intentar en primer lloc durant l’any olímpic de 1992, juntament amb alguna modificació dels estatuts, però no va ser fins el 2001 que la Junta va impulsar i aconseguir definitivament aquesta important rectificació històrica. Quedava com a signe dels temps passats aquella Unión de Vecinos del Barrio de Lavern, perquè, com tots sabem molt bé, geogràficament Lavern no és un barri, sinó un poble, tot i que sense ajuntament propi.

Menció apart mereix el robatori que vam patir a mans de l’antic cafeter, en Xavier Polo i família, que va buidar el cafè abans d’abandonar el poble (Sortosament gràcies a la determinació dels socis, vam poder recuperar les taules i quasi tota la resta del robatori).

No ens extendrem en les activitats a la Sala durant els anys vuitanta i noranta. Només senyalarem que es van dividir entre les activitats musicals impulsades per la quasi centenària Coral Art i Germanor i les activitats teatrals. El grup teatral local fou de nou dirigit per en Josep Castellví, amb obres tant notables com “L’hostal de la Glòria”, “L’amor venia en taxi” o “Un fanàtic del Barça”. Després vingueren uns quants anys de pessebre vivent fins que de nou es refundà i rebatejà el grup com Companyia Teatral “En Obres” de Lavern.

L’Ateneu segueix organitzant la Festa Major, el Carnaval, la Festa del Most, la Castanyada, la festa major petita i els actes de Nadal. Entre els anys 2008 i 2009 l’Ateneu va realitzar la demolició i construcció del nou Cafè, sufragat pels seus socis i amb l’ajuda de l’empresa d’en Juli Bàrcena, l’Ajuntament de Subirats i l’Obra Social de “La Caixa”.

Article publicat a la revista El Serral, fruit de la recerca i entrevistes d’en Lluís Capellades i de les aportacions sobre el moment històric general a Catalunya d’en Fèlix Vilagrassa.